diumenge, 29 de desembre del 2013

El Primer Pas d'un Nou Cami

Adios, lamtumirë, goodbye, bless, arrive derci, zbogon, adeus, totsiens, auf wiedersehen, autío, farvel, la revedere, some, au revoir, näkemiin, agur, no importa com ho digue, un sencill adeu perque la nostra relació s'acabat.




Recullo el poc del que disposo, no m'agrada viatjar carregat, quatre llibres, roba i dos despertadors, un tallan, la puntilla i el meu ganivet inseparable company de viatge.

Em quedo mirant per ultim cop aquesta cuina, no soc de allargar els adeus. Estaba escrit, fa un any a l'arribar aqui al monasteri, no vaig vindre per quedarme, simplement estaba de pas; aquet va ser el tracte.




Tanco el llum, la porta i m'acomiado dels monjos.  Encara em fareu plorar.  Bé, agafo aire, respiro a fons....

Amb la moxilla a l'esquena faig el primer pas; el primer d'un nou futur.


dimecres, 18 de desembre del 2013

Jo hi Era


Gairebé ja som a final d'any i ara si, noto en el meu interior que s'acaba un cicle i comença un altre.  Miro cap a enrere i veig el camí realitzat, de vegades costa amunt, de vegades en pla, però ha estat feliç, divertit i enriquidor i si sóc el que sóc avui dia, es pel que he viscut.





































Encara que no hi sou tots els que vau ser, si vau ser, tots els que hi sou.
Gracies companys, gracies familia.


dimecres, 11 de desembre del 2013

El Plaer d'Un Bon Carajillo



Escalfant cos i l'anima a primeres hores.

Ara que estem ben sentats, fent-nos a la idea de començar un nou dia, escalfant cos i ànima, té contaré la bonica història del cigaló, un dels petits plaers de la vida.

Hi han diverses teories del naixement del "Carajillo", la mes lògica és la que explica que en la guerra de Cuba, 1898, els soldats aprofitant allò que tenien mes a la vora, anb sucre, cafè i rom preparaben aquesta reconfortant beguda per agafar corajillo (coratge) abans de la batalla.  Al tornar a casa la paraula corajillo va evolucionar a carajillo.  Altra diu que va ser al moll de Barcelona on els treballadors prenien cafè i copa tot junt perque al anar de bolid i no tindre temps deien l'expressió "una copa, un cafè que ara guillo"; .-mmmmm, no ho se, no ho se.

Basicament el "Carajillo" es una beguda calenta elaborada amb cafè, sucre i un xorret d'agun licor, conyac, brandy, anis, rom, etc.

A mi, encara que es considera un castellanisme, m'agrada dir-li "Carajillo", pero en tota Catalunya es conegut per Cigaló, Rebentat a Mallorca, Ponxet a Manacor i Rasca a Felanitx.

Depenen del lloc es realitza de diferentes formes; cremant el licor amb bareja de canella i pell de llima, i seguidament abocan el cafè pero sense que es barregi al got (que es vegin el ingredients per separat, mes espectacular) o amb cafe expres i el xorret  que es com m'agrada, ja que crec, en aquet cas, que en la senzillessa es on estar el plaer.

Dit aixó i amb aquesta sensació a la boca, començem, que  segur avui pot ser un gran dia. Au, vinga!!

dissabte, 7 de desembre del 2013

El Dinar de la Família

En el cor de la hostaleria entenem per família a tots aquells que exerceixen la seva professió en la nostra empresa (no són clients ni proveedors), podem trobar-los en els departaments com cuina, sala, recepció i atenció al client, habitacions,  neteja, bugaderia, administració ; fins i tot algún viatge he tingut pagesos i pastors ja que l'empresa disposava de un centenar de cabres blanques criades en plena natura que despres elaborabem per a la carta.

El dinar de la família es pot fer abans del servei (abans d'obrir l'acces a la sala) o despres (quant tots els clients han sigut atesos i em tancat la porta del menjador).  Aquets menjars les sol preparar el cuiner mes novençà o l'ajudant més avantatjat. Es molt important, per estetica i professionalitat, que el personal ''família'' no menge mai a vistes dels clients, per lo que si es posible, ho faran en espais anexes ja preparats.

Dinar d'una part de la família abans del servei.

Depenent de la politica de la cuina el menjar de la família el presentarem tipo menú amb una amanida, un primer i un segon, sense opció a triar, o en plan buffet en el que cadascu es posa el que més l'hi ve de gust.  Si hi ha algú que té un règim especial sigui per salut o benestar els cuiners han de ser sabedors d'aquesta circumstància.

Per logica, la família no té permes desperdiciar el menjar, per lo tant tot el que cadascú es serveix es té d'acabar.  Si no en volies tant, no haver-te posat tanta quantitat.

El productes tocats o amb poca presència, amb aixó vull dir per exemple una poma que te un copet, un bistec mal tallat, una daurada que s'ha partit al posar-la al plat, un iogurt a punt de caducar, un postre mal muntat, són per a la família.  De ninguna manera parlo de productes en males condicions higieniques o sanitaries, em refereixo als que no són vistosos o tenen alguna tara.

Sobre el tema de la beguda ha de ser aigua, qui vulgue algún capritxet que es rasque la butxaca.  A la feina queden prohibides les begudes alcoholiques.

Per acabar un bon consell: menja el que menja el cuiner, segur es bó i del dia.


dimecres, 4 de desembre del 2013

El Preu de les Estrelles

David Muñoz propietari i cuiner de DiverXo, el nou tres estrelles Michelin de Madrid a declarat que es mileurista, tenir i mantenir les estrelles no surt rentable.

Segons explica David, en el seu local treballen 28 empleats per a servir a 30 clients, semblant del que passaba en el Bulli de Ferran Adria que eren 30 en el equip per servir a 35 comensals.

David explica  que en DiverXo tenen dos menús, el curt de 95 € i el llarg de 145 € i que enten per treure benefici es tindria de cobrar el doble.  Un exemple de les despeses són els plats on presenta el menjar, plantxes realizatdes amb pols de vidre, cada plat (vaixella) costa 120 €.

Podem dir que els restaurants amb estrella no són rentables, el que si, fan visible el prestigi del cuiner ja que la guia Michelin es coneguda areu del mon.  Així que per a fer-ho rentable el cuiner es dedica a dirigir altres restaurants, com també caterings, marxandatge amb el seu nom, participar en xerrades, inaguracións o en publicitat.



Hi han cuiners com Joan Borras del Hostal Sant Salvador de Bianya (Girona) que per motius de salut va renunciar a les famoses estrelles.-''El món de la hostaleria es així,.-segons Joan, treballes moltes hores i amb la estrella va arribar l'esclavitut total i el no viure.  M'anava a possar al cementeri.  I ara que, .... seguire cuinant pero per gust''.

Cuiners que al lliurar-se de les estrelles deixen de costat una gran pressió, retrobant la passió per el seu treball i disfrutant per poder oferir la seva cuina a un public més amplé, familiar i plural, al reduir els preus.




Cuiners com Joan Borras, Gaulterio Marchesi, Jean-Paul Lacombe, Alain Senderens, Marco Pierre White, Yves Camdeborde, Toshiya Kadowaki, Michel Kagenaar, Marc Veyrat, Sergi Arola en la Broche, Oliver Roellinguer i Jordi Parramón entre altres, reneguen de les estrelles ja que consideren que suposen un sobresforç fisic i economic mantindre-les.

Potser la guia Michelin tindrá de canviar les condicions o fer-ho com la guia Zagat, mes democratica, on són els mateixos clients qui puntuent al cuiner i al servei del restaurant.

Lo important, a la fi, de tot cuiner es que el client estigue còmode i feliç.  Del client dependrà, si ho hem fet bé, repetir l'experiència.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Carta al Director

Abans que l'espirit nadalenc ens envaeixi, voldria fer una reflexió.  Arriben moments de germanor, de estimar al vei, encara que ens hagi escupit duran tot l'any cada cop que ens girem d'esquena, de abraçar a aquella llepaculs que no ens pot n'hi vore  i a l'altre moniato que sempre possa mes llenya al foc quan es tracta de tocar lo que no sona.

Possiblement passem massa hores junts, constanment treballant sota pressió  per a que tot surti perfecte i amb aquesta constant agonia; no val a badar.

L'empresa, en el seu sant criteri, escull als millors professionals (que no les millors persones, sempre hi ha algun cagamelons que es cola), personatges que t'agradi o no t'acompanyaran en aquest llarg viatge.

Sabent que els amics els trio jo i els companys de feina els escull l'empresa, em pregunto perquè m'obligues a deixar-me besar per Judes en el feliç Sopar d'Empresa en que cada any ens castigues.  Perquè, perquè, perquè?

En el sopar d'empresa sempre hi ha que no l'hi rega bé
la sang al cervell, i no ho provoca l'aigua.

Apart aquet any em toca a mi, fer-li un regal inutil, al Judes,  amb l'original idea de l'amic invisible ; crec seria just i necessari canviar-ho per l'enemic visible?

Original i practic regalet per al meu enemic visible